No és una notícia que tingui a veure amb el món de l'pàdel però es tracta d'una lliçó magistral en valors de tal importància que hem volgut acostar-la als lectors de Pàdel World Press. Després d'haver compartit milers de tornejos, d'alegries, de decepcions; després d'haver guanyat títols que semblaven impossibles, d'haver superat grans dificultats, l'oncle i entrenador de Rafa Nadal va viure el 10 de setembre el seu últim Grand Slam com a tècnic de l'actual número 1 de l'món ... Què va sentir en un moment tan especial?
Pàdel World Press .- A través del seu habitual columna per al diari El País, Toni Nadal va tractar de fer una cosa tan complicat com donar forma al torrent de sensacions que es van barrejar tant en el seu cap com en el seu cor mentre gaudia cada instant de l'US Open 2017, l'últim 'gran' que viuria com a entrenador del seu nebot.
Ja fa uns mesos que el tècnic va confirmar que en 2018 centraria el seu treball a la 'Rafa Nadal Academy', un projecte que l'omple tant personal com professionalment parlant, i en el qual espera poder bolcar tot el coneixement que ha anat adquirint durant tots aquests anys, en què ha aconseguit anar forjant un mètode que ha permès que Rafa Nadal sigui un veritable exemple tant dins com fora de les pistes.
A continuació us deixem amb un text que val la pena ser llegit:
"Escric aquestes línies a poques hores de que el meu nebot disputi la final del present Open USA 2017 des del vestidor de l'Arthur Ashe. Em proposen des de la redacció d'EL PAÍS una descripció meus sentiments a l'estar vivint el meu últim Grand Slam com a entrenador de Rafael.
No seré capaç.
En primer lloc, perquè ara mateix estic més preocupat vivint el moment present, en què se'ns solapen la il·lusió per aconseguir el tercer trofeu a Nova York i la por de no aconseguir-ho. No penso en mi mateix ara.
I en segon, i més important, perquè no procedeix.
Jo no crec que la meva última presència en un torneig com a entrenador de Rafael tingui la suficient rellevància com perquè els incordie a vostès amb unes línies al respecte. He procurat ser sempre prou objectiu amb mi mateix per saber a la perfecció quina és la meva importància en el món, ni que sigui en el del tennis. I ha estat precisament aquesta mateixa objectivitat, juntament amb el sentit comú (el meu, per descomptat), els que m'han conduït a ser un entrenador amb fama de molt exigent i molt poc condescendent amb el meu deixeble.
Jo em considero més formador que entrenador, per descomptat, i sóc més amant de l'exigència que l'esforç. L'esforç té poc recorregut si no va acompanyat de la idea permanent que cal millorar i evolucionar. Aquesta ha estat la meva obsessió des del dia que vaig començar a treballar amb el meu nebot amb vista a aconseguir grans objectius i el que m'ha portat a ser un personatge amb gairebé nul·la tendència a l'afalac, disposat sempre a comentar el que és menys agradable d'escoltar.
Per a mi hauria estat més fàcil actuar de forma més amable. Segurament Rafael estaria més agraït. Però no és la meva forma d'entendre la vida. Els meus principis m'han portat a ser així amb la persona a la que he dipositat la major confiança. Amb el meu nebot he sacrificat amb convicció 01:00 benevolència present amb vista a un bé superior ia una tirada innegociable. Del que sí sóc capaç, com a bon nostàlgic que sóc, és de fer un exercici de memòria i recuperar tantes sensacions viscudes.
Puc rememorar vívidament la primera aparició de Rafael a Wimbledon, el primer Grand Slam en què va participar, i recordar perfectament la novetat que era tot per a nosaltres; puc reviure, gairebé com si fos avui, grans moments i grans decepcions pròpies de l'esport; tantes preocupacions, angoixes, incerteses i pors; com també tantes recompenses, mostres d'afecte i oportunitats de viure coses excepcionals. El seu primer Roland Garros als seus escassos 19 anys, el seu primer Wimbledon contra Federer a la trobada considerat per alguns com el millor partit de tennis de la història, el seu primer torneig a Montecarlo, Austràlia o Nova York. Poder viure des de dins aquest món que tantes vegades havia admirat des del sofà de casa meva, des que amb 14 anys vaig descobrir un món que em fascinava i que es va convertir en la meva obsessió.
I, sobretot, sóc capaç d'expressar obertament l'agraïment a la vida que sento avui, i que no he deixat de sentir durant tots aquests anys, a totes les persones que han ajudat a que el meu nebot sigui el tennista que és en l'actualitat , des dels seus més llunyans inicis fins al dia d'avui. La majoria d'ells són anònims però, no per això, menys importants per a nosaltres.
He viscut una cosa inimaginable quan vaig començar a entrenar a Manacor. La vida m'ha tractat molt millor del que mai vaig pensar i, per descomptat, molt millor del que em mereixo. He tingut la sort de comptar amb un jugador que ha fet de mi un bon entrenador -almenys a ulls de la gent-, i un pupil que ha estat infinitament millor que el mestre.
El dia que sigui ell qui es retiri, llavors sí que podrà procedir fer una valoració pública. Però fins que aquest dia arribi, li vaticino encara grans èxits. Jo els celebraré des de Manacor, vinculat sempre al tennis i treballant braç a braç amb tants companys més o menys anònims amb els quals segueixo compartint el mateix amor per aquest esport.
font: El País
Imatge: Richard Heathcote (AFP)
* Pots seguir tota l'actualitat del món del pàdel en els nostres perfils de Facebook y Twitter així com subscriure't a la nostra Newsletter diària de notícies.
